Parlem amb… Concha Liaño (2011)

http://www.bllibertari.org/pepcara/parlem-amb-concha-liano-2.html

Concha va ser una de les Llibertàries que va impulsar l’Organització anarcofeminista Mujeres Libres.

Versió llarga de l’entrevista publicada a: el pèsol negre número 56.
Carolina Corao Hernández i Josep Cara Rincón
Caracas, novembre de 2011
Estem al centre històric de Caracas, a un onzè pis. Ens ha costat una mica trobar la casa de Conchi. Està contenta per la visita i és mostra encantadora. Tot i avisar-nos que no té un bon dia. Té noranta-cinc anys, una gran vitalitat i el cap clar com una joveneta. Tanmateix l’edat no perdona i la vista i l’oïda li comencen a fallar. Ja no pot llegir. Passem el dia amb ella, entrevista, dinar, xerrera, entrevista , etc.
Una de les coses que m’ha cridat l’atenció del llibre de l’Eulàlia Vega* és que dius que ja erets anarquista abans de posar-te en contacte amb els anarquistes.
Jo em considero una persona privilegiada. I els meus petits companys, que tenien la meva edat, també eren uns privilegiats. Jo tinc la història d’un gran magnat, senador i conseller de presidents, que li va sortir un càncer en el cervell, i els dos anys que va tenir en tractament abans de morir-se, treu la conclusió d’allò que és el veritable sentit de la vida: sentir-se útil, sentir-se solidari, tenir vocació de servei cap als altres.
Això és el que senties quan vas entrar a l’Ateneu del Clot?
Aquesta va ser la meva salvació trobar-los, perquè jo estava perduda amb totes aquestes idees que tenia. Lluitant contra tot. Semblava una boja. Estava contra la família, als tretze o catorze anys. Era molt religiosa i vaig perdre a Déu. Semblava una mena de boja.
Quina edat dius que teníeu?
Catorze o quinze anys. Haver comprés quin era el veritable sentit de la vida. Era molt bonic.
Quines activitats portàveu a terme?
Teníem un ateneu al Clot i jo quan estava amb tota aquesta violència, perquè no era rebel·lia, era fúria el que jo tenia. Ràbia contra la meva cosina que es volia tallar els cabells i el marit no la deixava. Era horrible com es vivia. Vostès no tenen ni idea.
Els meus companys que tractaven d’organitzar els sindicats dins de la presó… no noi … era bell, era molt bell. ¿Quina sort que vaig viure tot això? Vostès no tenen aquesta sort. Les idees, les nostres idees, en realitat són les que han de salvar la humanitat en el futur. Els teus néts o potser els teus rebesnéts ho veuran. Tu no.
En l’ateneu eres de les Joventuts Llibertàries?
Sí, quan jo estava amb aquesta revolució interior. Tres nois em van dir: «Véns amb nosaltres?» I em van portar a l’ateneu. Caram! Pensaven ben igual que pensava jo. No em feien gaire cas. Teníem moltes activitats enllà. Molta gent. Hi havia un sord mut i un mut. Hi havia grups de Joventuts Llibertàries en totes les barriades. Tots els diumenges ens reuníem a Masnou. Allà hi havia una gentada enorme. Era bellíssim.
Com es deia el teu grup?
«Sol i Vida». L’altre era «Terra i Llibertat». Ja no me’n recordo, però ens reuníem tots.
El teu pare escrivia a la Soli?
El meu pare era una persona molt inquieta. Aquesta inquietud social meva l’he heretat jo d’ell. Són els gens del meu pare. I escric, escric bastant bé segons diuen. Però jo no sabia que ell escrivia a la Soli, van ser els meus companys de l’ateneu els que m’ho van dir. Llavors van començar a fer-me una mica de cas. La seva columna era «Aguas Fuertes» i signava amb el nom d’Hermes. Tu saps qui era Hermes?
Sí
Qui era?
El missatger, de la mitologia grega…
Ah, sí. En una enciclopèdia deien que era un bandit, però no… era un iniciat.
Has llegit alguna cosa de doctrines esotèriques?
No
Els anarquistes es van quedar només amb la batalleta. Doncs jo me les he llegit totes les doctrines esotèriques. Hi havia gent que sí, que eren maçons… El meu pare era maçó.
Tu saps amb qui el comparo jo? Saps qui va ser Rousseau? Bé, el meu pare era una paròdia d’ell. Els meus companys em van dir: «el teu pare escriu per nosaltres». Els meus pares estaven separats. Hi va haver una temporada que el meu pare, un cop per setmana, ens venia a veure i li donàvem una volta a la poma. El meu germà, el que em segueix a mi, que ja s’ha mort, el meu pare, i jo l’altre costat.
El meu germà deia: «d’aquesta setmana no te n’escapes». Anàvem així, s’acostava: «papa tu saps que tu filla…» «papa, tu saps que la teva filla» i jo pensava: bé, si la meva mare em dóna amb la sabatilla, aquest em mata quan s’assabenti. Total, deixava anar una tonteria «ha dit no sé què, ha dit no sé quant» i passava. Van ser moltes les setmanes que em va carregar la vida. I jo amb aquesta por. Llavors, un cop em diu: «Mira papa la teva filla s’ajunta amb els anarquistes?» Ah! I a mi em va gelar la sang. I continuem caminant. I ell va dir: «Ah, sí?» No va dir res. Ell escrivia a la Soli. Ell no sabia que jo anava a l’ateneu i jo no sabia que ell escrivia a la Soli. Mai no m’havia parlat de res. El meu germà li diu: «m’has sentit pare?» «Sí, t’he sentit» «I tu saps qui són els anarquistes? —li va preguntar el meu germà—», «No Qui són?» «Aquells que tenen pistoles i llancen bombes», «Sí?» i continuem parlant i no va passar res. I ja em va alliberar. Jo tampoc sabia que ell escrivia a la Soli. Llavors una nit me’l trobo al carrer quan jo venia del Clot i em diu: «t’acompanyo a casa, d’on véns?», «Vinc del Clot». Per descomptat la meva mare era a la porta amb l’espardenya. Això no fallava. I li va dir: «emporta-te-la, no la vull aquí. Cada nit ve a aquestes hores». I ell va dir: «Doncs deixa-que vingui a l’hora que vulgui, dóna-li tota la llibertat que vulgui, deixatranquil·la, que ella és més intel·ligent que tu i que jo» i resulta que el meu germanet em va alliberar, perquè ja podia de totes totes fer el que volia… tinc una joventut molt bonica però una vellesa terrible.
A l’ateneu, en el tema de les dones i els homes, quan eren companyes o germanes…
No, érem tot famílies, anàvem tots famílies. Quan ens reuníem al Clot eren militants amb les seves famílies, amb els seus nens i tot. Era molt bonic. En un lloc es posaven a parlar de política un grup, en un altre lloc parlaven de poesia o de literatura, perquè hi havia gent il·lustrada també. Era molt simpàtic. Érem molts, érem tot un tren que s’omplia.
A l’ateneu vaig conèixer la meva amiga Soledad. Anàvem moltes noies a l’ateneu. La meva companya d’armes. Era molt bella. Érem molt inquietes. Mujeres Libres va tenir molta vigència a Espanya. A Catalunya. I t’ho dic clarament, encara que em tractin d’immodesta, perquè hi érem la Soledad i jo. Jo organitzant la regió i ella organitzant des de Barcelona. Tot el que es va fer, les promotores érem nosaltres que teníem vint anys. Ella i jo. És clar, érem dirigides per Lucía Sánchez Saonil i per Mercedes Comaposada, i també amb la participació d’Amparo Poch Gascón.
El fet que fóssiu dones, també podia implicar que hagués certa subordinació O no?
Els companys molt anarquistes, però respecte la dona igual de masclistes que la resta. Ells no acceptaven però nosaltres els vam sacsejar.
Jo formava part de l’ateneu i no em feien gaire cas, però jo era una esponja. Fixa’t tu, era tan jove que no tenia cap criteri de res. En aquella època a la Plaça Catalunya es reunien grups de diferents tendències ideològiques. Les nostres també i discutien. Tu no ho sabies això? Era molt graciós. Es reunien grups d’Esquerra, de totes les tendències i discutien. Jo m’apropava a tots i tots em convencien. Em posava a escoltar a un i em convencia, anava a l’altre i em convencia, Quin criteri tenia jo? Hi havia un costum molt arrelat de reunir-se allà. Després a ballar les sardanes. Franco les va prohibir. Quan va arribar Franco no es va perdre el costum però. Es van continuar reunint. Es discutia de boxa i de toros, però van seguir reunint-se. Què còmic no? Tenien el costum de reunir-se.
¿L’organització específicament de dones? La primera va ser l’Organització Cultura Femenina de Barcelona?
Sóc jo qui la vaig organitzar. Érem vuit i jo era la més jove. Jo tenia 17 anys. Formem un grupet que anomenem agrupació cultural femenina. I no trobàvem què fer. No teníem poder de convocatòria. Jo era la que més anava… però no teníem poder de convocatòria. Vam donar un míting i els companys nostres no ens feien ni cas. Ja llavors abans de la guerra no ens feien cas. Bé, durant la guerra també ens van voler ignorar.
He llegit que amb la revolució vas ser tu la primera que va entrar a la casa Cambó.
Ah! Els anarquistes em deuen la possessió de… sí. Estàvem fent barricades. Aquestes llambordes quant pesen noi. I no teníem armes. Estàvem aixecant una barricada i no teníem armes i sabíem que per allà venien piquets armats. Llavors jo veig la casa de Cambó i jo dic: «bé, podem pujar llambordes cap allà» Però quina tonteria! Ai, però què bestiesa! Pujar llambordes per tirar-les quan tenien pistoles i estaven lluny. Va ser molt graciós. Llavors jo em vaig separar del grup, que estava com a vint metres i vaig arribar allà. Vaig tocar la porta amb un pestal, va sortir un pagès. I li dic «obriu la porta», «no perquè està molt net. Era bellíssim, allò era bellíssim. El terra blanc de marbre, l’escala, etc.
Em diu: «No, t’obriré, acabo de netejar. Si t’obro m’embrutaràs tot i vindran els senyors». Jo li dic «els senyors no vindran», «però no et obro» i li dic «si no m’obres amb aquesta pistoleta —una 6-7-5—, rebentaré el pany i entraré. Llavors em va obrir. Vaig pujar. Vaig anar a on els meus companys i els vaig dir: «veniu, que he obert una casa. Jo no sabia ni de qui era. Des dels balcons d’allà podem defensar-nos. D’aquí no, ens massacraran.
Llavors van venir tots els meus companys i vam prendre possessió de l’edifici. Era molt bonic perquè els primers dies les Joventuts Llibertàries vam prendre el primer pis. Una oficina i després al dia ja següent van començar a venir. Era molt bonic, perquè hi havia una olla de fang i venien els nois i van dir: «tu et quedes aquí d’enllaç» i marxaven i jo em quedava allà. Eren els primers dies, el 27, 28 i 29 de juliol. Jo em quedava allà. Mira que puresa. Nois de les joventuts llibertàries venien a portar-me joies que havien requisat i jo les ficava en una olleta de fang que hi havia allà. Te n’adones?
Després quan vaig marxar aquí va quedar l’olleta On haurà anat a parar aquest tresor?, Però tu veus què puresa la dels nois? Era molt bonic. Estic molt contenta d’haver viscut tot això.
Et volia preguntar sobre les unions i l’amor lliure. S’ha parlat bastant d’una banda de les unions lliures i d’altra banda de l’amor lliure.
Mira, això de l’amor lliure… nosaltres consideràvem que l’amor lliure era que s’unissin les persones sense signar papers. Res d’anar a dormir per gust. Aquesta no era la interpretació de les joventuts llibertàries de l’amor lliure. Érem més puritans que els altres.
Tu vas ser la secretària de la regional de dones lliures.
Bé clar, quan vaig tenir organitzada tota la regió. Que bo, vam decidir fer un comitè regional en regla. Quina edat tenia jo, vint anys. Era molt intel·ligent saps? I escrivia molt bé. I escrivia molt bé, era l’única que sabia escriure. Gràcies als gens del meu pare.
Quines van ser les principals activitats de les agrupacions de Mujeres Libres?
Hi havia classes de puericultura, infermeria, secretariat, tall i confecció. Soledad buscava els diners per als professors.
Eren moltes agrupacions, a molts pobles?
Sí, jo escrivia als grups de les joventuts llibertàries i ells enviaven els estatuts. No teníem cap organització, teníem tot just els estatuts d’allò que volíem organitzar i acudien com mosques a una bresca.
Quan penso en això em sento tan contenta. Jo tinc una vida ara que és un desastre. Estic sola. Tots s’han mort perquè com jo he viscut tant, se m’han mort. Tu has escoltat parlar d’Antonia Fontanillas? És una molt bona amiga meva. L’altre dia em va enviar un disc amb cançons. Cantava molt bé ella.
Quina era la teva feina doncs?
Adoctrinarles, despertarles, sacsejar-les, res més. En molts pobles les noies de les joventuts llibertàries reunien a tot el poble, a les dones del poble que volien venir. A Reus recordo que una vegada va venir l’aviació a bombardejar, i havien moltes, moltes.
¿A Manresa vas estar també?
A Manresa, a Granollers. Ja no me’n recordo, els més importants. I jo anava pels meus propis mitjans. Anava en carros, en carros de burros, així.
De fet vas participar en els alliberadors de prostitució durant la guerra.
No van existir…
Però campanya de propaganda…
Sí, es va fer però no es van arribara fer. Això va ser una iniciativa del doctor Ibañez. Nosaltres ajudàvem però això va quedar en el paper.
La revista Mujeres Libres tenia molta qualitat respecte a les altres de l’època.
Mujeres Libres existeix encara gràcies a mi. Quan estaven entrant els feixistes per una punta, Lucía i Mercedes ja s’havien anat a França i qui es va quedar aquí vaig ser jo. Me’n vaig anar a parlar amb el Chena, el secretari de la FAI. Quan em va veure el Chena em diu: «Quina gràcia! Tu ets aquí? El teu Estat Major ja està a França, va marxar aquesta nit.» S’havien anat. Els havien dit que ja havien entrat els feixistes. Li dic «bé, jo també sóc Estat Major i estic aquí. Cal fer alguna cosa? »« No, no, ja poden agafar la carretera, el camí per França ».
Llavors vaig marxar on estaven les meves companyes de l’agrupació de les Corts «No hi ha res a fer, cal anar per França».
Quan vaig anar a París em vaig endur també el paquet enrotllat de Mujeres Libres. Per això existeix Mujeres Libres. Aquesta és una glòria que em càrrec jo. Llavors hi havia una companya, Renée Lamberet a França. Em van donar l’adreça i jo vaig anar a casa seu. Allà estava Mercedes, estaven diverses companyes. Mercedes, que jo era la seva mà dreta, era una dona molt culta i molt bona, quan em veu em diu: «Conchita, hem desaparegut, no queda rastre de nosaltres» jo dic «Jo tinc les revistes». Mira, aquesta dona que li dóna un atac dels salts que donava. «No, si havies de ser tu» elles s’havien escapat. «Me les has de deixar», «no, són meves, jo me les vaig portar», «I què en faràs tu amb elles noia?» I jo sé que són les meves perquè cal un número. Van sortir catorze i n’hi ha tretze. Per això jo sé que és l’únic que existeix sobre Mujeres Libres.
En acabar la guerra, a l’exili, vas primer a França.
Passem la frontera de les últimes.
A França no va ser fàcil. Vas col·laborar amb la resistència contra els nazis i, per què marxes a Veneçuela?
Ja havia nascut la meva filla, tenia cinc anys. T’explicaré. Quan vam arribar a França Soledad i jo com érem tan terriblement apassionades per les idees, per la lluita de Mujeres Libres, ens vam veure molt malament. A ella li van haver de donar electroshock i jo vaig intentar suïcidar-me. No assumíem la derrota. No la podíem assumir.
Per això et vas animar a venir cap aquí?
Llavors els companys em van arreglar tot perquè jo vingués. Al principi ens reuníem els companys, però ens vam dispersar, es van morir. Vaig perdre la connexió. Jo vinc a Veneçuela sense una professió. Sense res, amb una nena de cinc anys a la mà.
Llavors no t’has mantingut en contacte amb moviments anarquistes o feministes?
Vaig perdre el contacte amb tots.
Vius a Veneçuela des del 1948. Com has vist el canvi des que vas arribar aquí, de la societat veneçolana i sobretot a la dona com l’has vist evolucionar en aquest país?
Bé, ho repeteixo. Davant la dona veneçolana em trec el barret, Valen un imperi i Chávez ho ha comprès. Es fia més de les dones que dels homes. És la veritat. En llocs de molta responsabilitat ha posat a dones i això diu molt: no hi ha Mujers Libres aquí per alliberar-les, però elles es van alliberar soles i han assolit unes posicions que això, quan jo vaig arribar aquí, eren utopies.
Estàs a favor de Chávez?
Estic completament d’acord amb el Procés.
¿Però, com anarquista, no et crea rebuig com a president o com a militar? Com es porta això?
No és Chávez qui ha creat tot això. Un líder no fa les circumstàncies, són les circumstàncies que fan al líder. I la providència ha volgut que en aquest moment sigui un Chávez, perquè Chávez està al servei d’un Procés. No és Chávez qui dirigeix, és el Procés, l’evolució en la qual vivim que ha escollit, que se serveix de Chávez. Això és el que jo penso. Ho fa força bé, tot i moltes equivocacions i malgrat molta ficades de pota.
Una anarquista de cap a cap com jo, dóna suport a Chávez que és un autoritari.
A Espanya has tornat cinc vegades m’has dit.
Sí, precisament com som pocs els que quedem d’aquella epopeia que vam viure. Vam ser protagonistes. Molts grupets d’ara no volen que això s’esvaeixi en el no res. Als pocs que quedem, una mica protagonistes, ens espremen perquè els expliquem i això a mi em dona molta satisfacció. Tot i que no serveixo per aquestes coses em presto amb molt de gust, per dir el poc que sé.
* Eulàlia Vega: Pioneras y revolucionàrias. Icaria, Barcelona, ​​2011.